I què trobes a faltar?

Les abraçades,
aquella unió de dos cossos,
sense espais buits entremig.
Aquell deixar de respirar,
per l'apretada de l'altra.
Aquella entrega sense reserves,
del cos,
de l'ànima,
fosos en dolça,
de braços,
maranya.

Perquè l'amor és,
no entén de lògiques,
ni de dogmes.
Apareix, explota,
bull i aclapara,
però tot ho taca
de tot arreu emana.

I no és el sexe,
si no els matins,
d'obrir els ulls,
de despertar el braç,
adormit sota la cara,
que tot ho adorna,
que escalfa el jaç,
i provoca vertígen
a l'ànima.